divendres, 9 de juny del 2017
dimecres, 7 de juny del 2017
DOLLY ZOOM
Aquí teniu un exemple de l'anomenat "Dolly Zoom", aquesta combinació de Travelling (d'allunyament o apropament) també ha estat anomenada "Efecte Vertigen" o "Efecte Hitchckock" ja que la primera película on es va fer servir va ser "Vertígen" de n'Alfred Hitchckock (el creador de l'efecte no va ser ell, en realitat, sino el seu càmera-man en aquell moment: Irmin Roberts ).
http://wn.com/Vertigo_effect
http://wn.com/Vertigo_effect
TIPUS DE MUNTATGES
Els
tipus de muntatge des del punt de vista expressiu:
El
vídeo com a forma d'expressió pren del cinema tot un cúmul de
fórmules narratives i expressives. Les investigacions teòriques i
les experiències pràctiques referides al muntatge cinematogràfic
són un bagatge valuós per a l'edició videogràfica.
Des
del punt de vista estricatment narratiu, se sol distingir entre
muntatge continu i discontinu. Els altres tipus de muntatge narratiu
poden considerar−se variants del muntatge discontinu. Des del punt
de vista estrictament semàntic, convé fer esment de l'anomenat
muntatge ideològic.
Aquests
són els trets més rellevants de cada tipus de muntatge:
− Es
parla de Muntatge Continu quan es fa una reconstrucció en
temps real. Per ex.: en el 1r pla una noia s'acosta a una porta; en
el 2n pla obre la porta amb la mà.
− Es
parla de Muntatge Discontinu quan el temps real és reduït
mitjançant una el.lipsi. Per ex.: en el pla 1 un senyor prepara el
dinar a la cuina; en el pla 2 serveix la taula.
− En
el Muntatge Paral.lel s'alternen accions diverses que es donen
sentit mútuament, precisament pel fet de comparar−les.
− En
el Muntatge Altern es juxtaposen accions que tenen una
correspondència temporal i que solen unir−se al final de la
seqüència o del film. Per ex.: els bandits a punt de matar la noia,
i el nois cavalcant per salvar−la.
− El
flashback es produeix quan un pla suposa una tornada enrera en
el temps realment pronunciada. Es tracta, en definitiva, d'un
retrocés indefinit.
− El
muntatge d'anticipació consisteix a fer cavalcar sobre un pla
els diàlegs o la música corresponents al pla següents.
− En
el muntatge rítmic el que seria el ritme real d'un
esdeveniment s'accelera o ralenteix en funció de l'impacte que es
pretén donar. S'utilitza sovint en els video−clips.
− En
el muntatge de síntesi es fa una compressió notable del pas
del temps. Per ex.: un nen marxa en bicicleta; quan torna ja és un
adolescent.
− En
el muntatge ideològic es connecten plans que no tenen una
relació física, simplement per produir una nova significació. Per
ex.: un ramat de bens i una munió d'obrers sortint del metro (a
Tiempos modernos, de Charles Chaplin).
PER OBRIR EL DOCUMENT PDF AMB L-EXPLICACIÓ DELS DIFERENTS TIPUS DE MUNTATGES HEU DE PICAR AQUI
dimarts, 6 de juny del 2017
dimecres, 31 de maig del 2017
FPS
Fotogrames per segon al cinema
Aquesta mesura anomenada FPS és la que dóna peu al cinema, quan amb l'encadenament de fotografies d'una manera suficientment ràpida i l'ajuda d'un obturador es va aconseguir crear sensació de moviment.
A través dels experiments i invencions de grans pioners com Eadweard Muybridge (Zoopraxiscopi) o Étienne-Jules Marey (Escopeta fotogràfica) s'aconsegueixes sistemes com el cinematògraf que són capaços de projectar i enregistrar a velocitats suficients per a convertir l'estaticisme en un moviment natural.
A través de l'estudi de l'anomenada persistència visual, una propietat del sistema visual humà que ens permet retenir les imatges que veiem unes fraccions de segon, s'arriba a la conclusió que el límit perquè un seguit de imatges exposades en un segons ens donin sensació de moviment són 12 fotogrames.
Fou llavors quan es decideixen adoptar diferents taxes segons la tecnologia de l'època.
Cinema mut
Durant els principis del cinema s'estableix un estàndard de 16 a 24 fotogrames per segon. Tanmateix, al variar els FPS segons la manivela que s'accionava de manera manual, hi havia variacions durant la projecció i enregistrament. De fet, alguns cineastes aprofitaven aquesta propietat per a alterar la velocitat, i per tant ritme, de la pel·lícula d'acord amb allò que succeïa.
Per a naturalitzar el moviment, els enregistraments es projectaven a una velocitat superior a la que estaven gravats, nogensmenys, el moviment no acabà de ser fluid. Fou per aquesta raó que amb el pas del temps aparegueren projectors amb obturadors dobles o triples, multiplicant així per dos i tres, respectivament, la tassa de refresc de la imatge establint a partir de finals del 1920 un estàndard que oscil·lava dels 20 als 26 FPS.
Cinema sonor
Amb l'aparició del cinema sonor l'any 1926 la capacitat de variar la tassa de FPS durant un enregistrament es veu restringida pel factor que l'oïda humana detecta fàcilment els canvis de velocitat en el so, provocant una experiència sonora desagradable. Fou llavors quan s'adopta com a base la mesura de 24 fotogrames per segon, una velocitat que doble el límit de la sensació de moviment, donant peu a un seguit d'imatges suficientment fluid, i no infla els costos en producció.
La càmera lenta o ralentí (en anglès slow motion) és un efecte visual que permet ralentir artificialment una acció amb la finalitat d'augmentar l'impacte visual o emocional. La càmera lenta s'obté rodant una escena amb un nombre d'imatges per segon superior a la velocitat de projecció. En passar el registre amb un nombre d'imatges per segon normal, l'escena, més llarga, fa l'efecte de desenvolupar-se lentament.
dimecres, 17 de maig del 2017
UNITATS NARRATIVES DE L'ACCIÓ
Unitats narratives de l'acció
Quan dues o més imatges s’enllacen per a explicar una història o descriure
alguna cosa creen una seqüència temporal. Aquest tipus de seqüències solen aparèixer
en els còmics, les fotonovel·les, les pel·lícules, els programes de Tv ...
Per a elaborar una seqüència
temporal d'aquest tipus s'utilitza un llenguatge específic que té alguns trets
comuns per a tots els mitjans audiovisuals (o tan sols visuals) i d'altres
característics de cada àmbit.
Quan dues o més imatges
s'encadenen una darrera l'altre per a descriure una acció formen una seqüència.
En una seqüència totes les imatges estan relacionades, depenen unes de les
altres i es condicionen generant el missatge global.
En el cas del còmic i la
fotonovel·la la imatge es fixa i la unitat narrativa és la vinyeta.
En el cinema i la televisió
una seqüència narrativa s'estructura a partir d'escenes les quals, a la vegada,
es subdivideixen en plans. Tant en aquestes dues modalitats d'imatge seqüencial
com als dibuixos animats (o l'animació infogràfica) la imatge és mòbil.
En una seqüència no es pot
explicar absolutament tot pel qual es necessari fer una fragmentació de l'espai
i el temps. La imaginació de l’espectador encadenarà les
imatges i completarà tot el que no s'hi ha representat directament.
Les seqüències d'imatges
poden ser DESCRIPTIVES o NARRATIVES.
Quan una seqüència és descriptiva
ens està explicant com és un objecte o un espai des de diversos punts de vista,
perquè tinguem una visió acurada de tots els detalls. En aquest cas l'ordre de
les imatges no afecta al missatge que es vol transmetre.
En una seqüència narrativa
l'ordre de les imatges condiciona el significat final del missatge. En ella
s'explica un fet que succeeix en un espai concret i en el decurs d'un temps
determinat. Normalment en una seqüència narrativa les imatges es succeeixen en
un ordre cronològic.
Tots els mitjans d'expressió
visual, lexi-visual i àudio-visual, tenen en comú l'existència de l'enquadrament.
Encara que en la visió real no existeixen demarcacions, en la representació
bidimensional es precisen límits. La limitació que la pintura, la historieta,
la fotografia i els mitjans audiovisuals tenen quant a la necessitat de
seleccionar l'espai real es converteix, simultàniament, en una poderosa eina
creativa.
Si s'efectua una anàlisi de
les característiques que configuren cadascuna de les fases d'un guió, és en la
redacció o tractament, o la "escaleta" en defecte d'això, quan un
guionista ha de plantejar-se certs problemes i les seves solucions, inherents a
la sintaxi audiovisual, així com les relacions temps-espai i raccord [1] que
s'han d'establir en la narració.
En aquest moment, cal tenir
delimitades cadascuna de les unitats que integren l'acció. Per tant,
caldrà distingir entre el que és una presa, un plànol, una escena, una seqüència
i un plànol-seqüencia.
La presa o plànol de
registre, és un terme que s'usa per designar el registre i captació d'imatges
per un mitjà tècnic, i es repeteix quantes vegades sigui necessari per
aconseguir el sentit que vol atorgar el realitzador. Per extensió, també es
considera com a presa cadascuna d'aquestes repeticions que es registren d'una
mateixa situació o enquadrament. Es diferencien per la seva numeració
correlativa: presa un, presa dos, presa tres, etc.
Es defineix també com el
conjunt d'imatges que en el moment de la presa s'enregistren amb
continuïtat. És a dir, el conjunt de fotogrames compresos des que es prem el
disparador de la càmera per iniciar una presa fins que es torna a prémer per
finalitzar-la. Cada presa en el moment d'enregistrament és, en potència, un pla
en el programa definitiu.
El tipus de presa depèn de
l'enquadrament inicial, dels moviments de càmera, i personatges i de
l'enquadrament final. La captació d'imatge no implica necessàriament el seu
enregistrament.
Poden fer-se preses de prova
sense registrar-les o transmetre imatges sense haver-les gravat prèviament. En
molts casos la finalitat de la presa és ser registrada sobre un suport. Les
preses registrades o parts d'elles poden ser muntades, és a dir, seleccionades
i combinades mitjançant la compaginació i l'edició.
Plànol
A la part de la presa que
s'utilitza en muntatge se l'anomena plànol d'edició, i és el que els cineastes
han definit sempre com a pla, terme que ha servit també per designar la part
del subjecte captada en l'enquadrament.
L'enquadrament està íntimament
relacionat al format de treball existent entre la seva altura i amplària, i no
té res a veure amb la grandària de la imatge projectada.
El plànol és el fragment de
presa seleccionat, durant el muntatge o l'edició, per a la seva incorporació en
el discurs narratiu. De la precisió semàntica exposada, es dedueix que una
presa pot donar lloc a un o més plans i que per seleccionar-los, sol ser
habitual realitzar diverses preses fins a l'obtenció del grau de satisfacció tècnica
i expressiva requerit. L'equip humà de producció sempre ha de posseir els
criteris pertinents per poder valorar el grau de dificultat o complexitat tècnica
i expressiva del rodatge o enregistrament.
Escena
L'escena és una part del
discurs audiovisual que es desenvolupa en un sol escenari i que per si mateixa
no té sentit dramàtic complet, sinó en unir-se a altres escenes per crear una
seqüència. L'escena és una sèrie de plànols que formen part d'una mateixa acció
o també ambient dins d'un espai i d'un temps concret.
És un fragment de la narració
que es desenvolupa en continuïtat, en un mateix escenari. Encara que posseeix
significat propi, adquireix el seu significat complet quan s'integra dins del
total de la història. Ha de complir les dues unitats d'espai i temps.
L'acció ha de desenvolupar-se en un mateix escenari. També, el seu
desenvolupament cronològic ha de ser lineal i continu, sense el·lipsi o
supressions de certs moments de l'acció irrellevants per a la narració.
L'escena està formada per un o més plans.
Seqüencia
La seqüència és una sèrie
d'escenes que formen part d'una mateixa unitat narrativa; una unitat de divisió
del relat visual en la qual es planteja, desenvolupa i conclou una situació
dramàtica.
La seqüència pot
desenvolupar-se en un únic escenari i incloure una o més escenes, o
realitzar-se en diversos escenaris. També pot desenvolupar-se de forma
ininterrompuda de principi a fi, o ben ser fragmentada en parts barrejant-se
amb altres escenes o seqüències. És el fragment del guió, amb sentit complet,
que es desenvolupa en un mateix escenari. Pot ser senzill o complex, és a dir,
de diverses localitzacions o decorats en el mateix escenari. Pot estar constituïda
per un plànol, com en el cas del plànol-seqüencia; o bé, més d'un plànol o més
d'una escena. La unitat temporal no ha de ser rigorosa, sinó que la seqüència
podrà articular el·lipsis narratives, és a dir, passar-se per alt o suprimir
alguns moments significatius o indiferents per al desenvolupament i comprensió
de l'acció.
Plànol-seqüencia
El plànol-seqüencia és un plànol
de molta durada que es converteix per si mateixa en una seqüència; és una seqüència
que es realitza en una única presa i que conserva les unitats espacials (a un
nivell més ample que el de una escena o presa, això ho permet el desplaçament
de la càmera) i temporals.
EL TEMPS AL CINEMA
Temps real. El que triga a ocórrer un esdeveniment en la realitat. Una mort en temps real vista en un noticiari de televisió es desenvolupa en fraccions de segon.
Temps fílmic. El que es produeix per manipulació per accelerar o retardar els esdeveniments, reproduir pas a pas o canviar l'ordre dels successos de cara a presentar a l'espectador una visió intencionada i diferent de l'esdeveniment. La mort citada anteriorment, realitzada a càmera lenta, pot fer fixar en l'espectador detalls que faciliten la comprensió del missatge.
Temps de filmació. El temps que es triga a filmar, rodar, una escena.
Adequació: quan el temps real i el temps cinematogràfic són els mateixos. (Ex. La Soga. Alfred Hitchcock)
Distensió: quan el director allarga l'escena més del que dura en temps real. Així li dóna un to més metafòric o intenta que l'espectador es fixi més en els detalls.
Amb tot això necessitam alguns recursos temporals que
ens ajudin a estructurar el temps: l'el·lipsi, el ralentí, el
"flashback" i el "flash-forward" són alguns dels més habituals..... Anam a veure en que
consisteixen cada un d'ells.
L'EL·LIPSI: consisteix a ometre tot allò que es pot intuir o
que és poc important en la narració. Quan es fa una el·lipsi s'ha de
contrarestar amb elements suficients de continuïtat que permetin el receptor
entendre la història (l'espectador ha de suplir la el·lipsi amb la seva imaginació). Es diu també condensació.
El RALENTÍ : també anomenat càmera lenta, serveix per
accentuar el dramatisme o expressivitat, mostrar tots el detalls o recrear-se
en la bellesa d'una acció, espai ... Per a aconseguir un ralentí es
multipliquen les imatges amb la finalitat que l'acció perduri més temps del
real.
El FLASH-BACK: és un salt al passat (es relata el que ja ha succeït) i el FLASH-FORWARD un
salt al futur. S'empren per explicar a l'espectador fets importants per a
entendre l'argument que estan enfora de la línia temporal en que succeeixen els
fets.
[1] Raccord.- Veu francesa
que indica l'ajust perfecte i exacta continuïtat de moviment, so, vestuari,
situació d'objectes, etc., en passar d'un plànol a l'altre com a continuació de
l'acció iniciada. També s’anomena així al plànol que
serveix d'enllaç en el muntatge cinematogràfic. Pot entendre's, llavors, com la
continuïtat i successió correcta dels elements espacials i temporals que formen
part d'una producció en la fase de muntatge o edició. Raccord de posició: és
quan en l'empalmament el subjecte assumeix la mateixa posició entre un plànol
i un altre. Raccord de mirades: quan l'empalmament fa que les mirades es
creuin entre un plànol i un altre. Raccord en el gest: consisteix a iniciar un
gest al final del plànol A i concloure el gest al principi del pla B.
dimarts, 16 de maig del 2017
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)