UNITATS NARRATIVES DE L'ACCIÓ

Unitats narratives de l'acció 

Quan dues o més imatges s’enllacen per a explicar una història o descriure alguna cosa creen una seqüència temporal. Aquest tipus de seqüències solen aparèixer en els còmics, les fotonovel·les, les pel·lícules, els programes de Tv ...

Per a elaborar una seqüència temporal d'aquest tipus s'utilitza un llenguatge específic que té alguns trets comuns per a tots els mitjans audiovisuals (o tan sols visuals) i d'altres característics de cada àmbit.

Quan dues o més imatges s'encadenen una darrera l'altre per a descriure una acció formen una seqüència. En una seqüència totes les imatges estan relacionades, depenen unes de les altres i es condicionen generant el missatge global.

En el cas del còmic i la fotonovel·la la imatge es fixa i la unitat narrativa és la vinyeta.

En el cinema i la televisió una seqüència narrativa s'estructura a partir d'escenes les quals, a la vegada, es subdivideixen en plans. Tant en aquestes dues modalitats d'imatge seqüencial com als dibuixos animats (o l'animació infogràfica) la imatge és mòbil.

En una seqüència no es pot explicar absolutament tot pel qual es necessari fer una fragmentació de l'espai i el temps. La imaginació de l’espectador encadenarà les imatges i completarà tot el que no s'hi ha representat directament.

Les seqüències d'imatges poden ser DESCRIPTIVES o NARRATIVES.

Quan una seqüència és descriptiva ens està explicant com és un objecte o un espai des de diversos punts de vista, perquè tinguem una visió acurada de tots els detalls. En aquest cas l'ordre de les imatges no afecta al missatge que es vol transmetre.

En una seqüència narrativa l'ordre de les imatges condiciona el significat final del missatge. En ella s'explica un fet que succeeix en un espai concret i en el decurs d'un temps determinat. Normalment en una seqüència narrativa les imatges es succeeixen en un ordre cronològic.

Tots els mitjans d'expressió visual, lexi-visual i àudio-visual, tenen en comú l'existència de l'enquadrament. Encara que en la visió real no existeixen demarcacions, en la representació bidimensional es precisen límits. La limitació que la pintura, la historieta, la fotografia i els mitjans audiovisuals tenen quant a la necessitat de seleccionar l'espai real es converteix, simultàniament, en una poderosa eina creativa. 

Si s'efectua una anàlisi de les característiques que configuren cadascuna de les fases d'un guió, és en la redacció o tractament, o la "escaleta" en defecte d'això, quan un guionista ha de plantejar-se certs problemes i les seves solucions, inherents a la sintaxi audiovisual, així com les relacions temps-espai i raccord [1] que s'han d'establir en la narració. 

En aquest moment, cal tenir delimitades cadascuna de les unitats que integren l'acció. Per tant, caldrà distingir entre el que és una presa, un plànol, una escena, una seqüència i un plànol-seqüencia. 

Presa

La presa o plànol de registre, és un terme que s'usa per designar el registre i captació d'imatges per un mitjà tècnic, i es repeteix quantes vegades sigui necessari per aconseguir el sentit que vol atorgar el realitzador. Per extensió, també es considera com a presa cadascuna d'aquestes repeticions que es registren d'una mateixa situació o enquadrament. Es diferencien per la seva numeració correlativa: presa un, presa dos, presa tres, etc. 

Es defineix també com el conjunt d'imatges que en el moment de la presa s'enregistren amb continuïtat. És a dir, el conjunt de fotogrames compresos des que es prem el disparador de la càmera per iniciar una presa fins que es torna a prémer per finalitzar-la. Cada presa en el moment d'enregistrament és, en potència, un pla en el programa definitiu. 

El tipus de presa depèn de l'enquadrament inicial, dels moviments de càmera, i personatges i de l'enquadrament final. La captació d'imatge no implica necessàriament el seu enregistrament. 

Poden fer-se preses de prova sense registrar-les o transmetre imatges sense haver-les gravat prèviament. En molts casos la finalitat de la presa és ser registrada sobre un suport. Les preses registrades o parts d'elles poden ser muntades, és a dir, seleccionades i combinades mitjançant la compaginació i l'edició. 

Plànol 

A la part de la presa que s'utilitza en muntatge se l'anomena plànol d'edició, i és el que els cineastes han definit sempre com a pla, terme que ha servit també per designar la part del subjecte captada en l'enquadrament. 

L'enquadrament està íntimament relacionat al format de treball existent entre la seva altura i amplària, i no té res a veure amb la grandària de la imatge projectada. 

El plànol és el fragment de presa seleccionat, durant el muntatge o l'edició, per a la seva incorporació en el discurs narratiu. De la precisió semàntica exposada, es dedueix que una presa pot donar lloc a un o més plans i que per seleccionar-los, sol ser habitual realitzar diverses preses fins a l'obtenció del grau de satisfacció tècnica i expressiva requerit. L'equip humà de producció sempre ha de posseir els criteris pertinents per poder valorar el grau de dificultat o complexitat tècnica i expressiva del rodatge o enregistrament. 

Escena 

L'escena és una part del discurs audiovisual que es desenvolupa en un sol escenari i que per si mateixa no té sentit dramàtic complet, sinó en unir-se a altres escenes per crear una seqüència. L'escena és una sèrie de plànols que formen part d'una mateixa acció o també ambient dins d'un espai i d'un temps concret. 

És un fragment de la narració que es desenvolupa en continuïtat, en un mateix escenari. Encara que posseeix significat propi, adquireix el seu significat complet quan s'integra dins del total de la història. Ha de complir les dues unitats d'espai i temps. L'acció ha de desenvolupar-se en un mateix escenari. També, el seu desenvolupament cronològic ha de ser lineal i continu, sense el·lipsi o supressions de certs moments de l'acció irrellevants per a la narració. L'escena està formada per un o més plans. 

Seqüencia 

La seqüència és una sèrie d'escenes que formen part d'una mateixa unitat narrativa; una unitat de divisió del relat visual en la qual es planteja, desenvolupa i conclou una situació dramàtica. 

La seqüència pot desenvolupar-se en un únic escenari i incloure una o més escenes, o realitzar-se en diversos escenaris. També pot desenvolupar-se de forma ininterrompuda de principi a fi, o ben ser fragmentada en parts barrejant-se amb altres escenes o seqüències. És el fragment del guió, amb sentit complet, que es desenvolupa en un mateix escenari. Pot ser senzill o complex, és a dir, de diverses localitzacions o decorats en el mateix escenari. Pot estar constituïda per un plànol, com en el cas del plànol-seqüencia; o bé, més d'un plànol o més d'una escena. La unitat temporal no ha de ser rigorosa, sinó que la seqüència podrà articular el·lipsis narratives, és a dir, passar-se per alt o suprimir alguns moments significatius o indiferents per al desenvolupament i comprensió de l'acció. 

Plànol-seqüencia 

El plànol-seqüencia és un plànol de molta durada que es converteix per si mateixa en una seqüència; és una seqüència que es realitza en una única presa i que conserva les unitats espacials (a un nivell més ample que el de una escena o presa, això ho permet el desplaçament de la càmera) i temporals.

EL TEMPS AL CINEMA

Temps real. El que triga a ocórrer un esdeveniment en la realitat. Una mort en temps real vista en un noticiari de televisió es desenvolupa en fraccions de segon. 

Temps fílmic. El que es produeix per manipulació per accelerar o retardar els esdeveniments, reproduir pas a pas o canviar l'ordre dels successos de cara a presentar a l'espectador una visió intencionada i diferent de l'esdeveniment. La mort citada anteriorment, realitzada a càmera lenta, pot fer fixar en l'espectador detalls que faciliten la comprensió del missatge. 

Temps de filmació. El temps que es triga a filmar, rodar, una escena. 

Adequació: quan el temps real i el temps cinematogràfic són els mateixos.  (Ex. La Soga. Alfred Hitchcock)

Distensió: quan el director allarga l'escena més del que dura en temps real. Així li dóna un to més metafòric o intenta que l'espectador es fixi més en els detalls. 

Amb tot això necessitam alguns recursos temporals que ens ajudin a estructurar el temps: l'el·lipsi, el ralentí, el "flashback" i el "flash-forward" són alguns dels més habituals..... Anam a veure en que consisteixen cada un d'ells.

L'EL·LIPSI: consisteix a ometre tot allò que es pot intuir o que és poc important en la narració. Quan es fa una el·lipsi s'ha de contrarestar amb elements suficients de continuïtat que permetin el receptor entendre la història (l'espectador ha de suplir la el·lipsi amb la seva imaginació). Es diu també condensació.

El RALENTÍ : també anomenat càmera lenta, serveix per accentuar el dramatisme o expressivitat, mostrar tots el detalls o recrear-se en la bellesa d'una acció, espai ... Per a aconseguir un ralentí es multipliquen les imatges amb la finalitat que l'acció perduri més temps del real.

El FLASH-BACK: és un salt al passat (es relata el que ja ha succeït) i el FLASH-FORWARD un salt al futur. S'empren per explicar a l'espectador fets importants per a entendre l'argument que estan enfora de la línia temporal en que succeeixen els fets.

[1] Raccord.- Veu francesa que indica l'ajust perfecte i exacta continuïtat de moviment, so, vestuari, situació d'objectes, etc., en passar d'un plànol a l'altre com a continuació de l'acció iniciada. També s’anomena així al plànol que serveix d'enllaç en el muntatge cinematogràfic. Pot entendre's, llavors, com la continuïtat i successió correcta dels elements espacials i temporals que formen part d'una producció en la fase de muntatge o edició. Raccord de posició: és quan en l'empalmament el subjecte assumeix la mateixa posició entre un plànol i un altre. Raccord de mirades: quan l'empalmament fa que les mirades es creuin entre un plànol i un altre. Raccord en el gest: consisteix a iniciar un gest al final del plànol A i concloure el gest al principi del pla B.