FPS

Fotogrames per segon al cinema

Aquesta mesura anomenada FPS és la que dóna peu al cinema, quan amb l'encadenament de fotografies d'una manera suficientment ràpida i l'ajuda d'un obturador es va aconseguir crear sensació de moviment. 

A través dels experiments i invencions de grans pioners com Eadweard Muybridge (Zoopraxiscopi) o Étienne-Jules Marey (Escopeta fotogràfica) s'aconsegueixes sistemes com el cinematògraf que són capaços de projectar i enregistrar a velocitats suficients per a convertir l'estaticisme en un moviment natural. 

A través de l'estudi de l'anomenada persistència visual, una propietat del sistema visual humà que ens permet retenir les imatges que veiem unes fraccions de segon, s'arriba a la conclusió que el límit perquè un seguit de imatges exposades en un segons ens donin sensació de moviment són 12 fotogrames. 

Fou llavors quan es decideixen adoptar diferents taxes segons la tecnologia de l'època.

Cinema mut

Durant els principis del cinema s'estableix un estàndard de 16 a 24 fotogrames per segon. Tanmateix, al variar els FPS segons la manivela que s'accionava de manera manual, hi havia variacions durant la projecció i enregistrament. De fet, alguns cineastes aprofitaven aquesta propietat per a alterar la velocitat, i per tant ritme, de la pel·lícula d'acord amb allò que succeïa. Per a naturalitzar el moviment, els enregistraments es projectaven a una velocitat superior a la que estaven gravats, nogensmenys, el moviment no acabà de ser fluid. Fou per aquesta raó que amb el pas del temps aparegueren projectors amb obturadors dobles o triples, multiplicant així per dos i tres, respectivament, la tassa de refresc de la imatge establint a partir de finals del 1920 un estàndard que oscil·lava dels 20 als 26 FPS. 

Cinema sonor

Amb l'aparició del cinema sonor l'any 1926 la capacitat de variar la tassa de FPS durant un enregistrament es veu restringida pel factor que l'oïda humana detecta fàcilment els canvis de velocitat en el so, provocant una experiència sonora desagradable. Fou llavors quan s'adopta com a base la mesura de 24 fotogrames per segon, una velocitat que doble el límit de la sensació de moviment, donant peu a un seguit d'imatges suficientment fluid, i no infla els costos en producció.

La càmera lenta o ralentí (en anglès slow motion) és un efecte visual que permet ralentir artificialment una acció amb la finalitat d'augmentar l'impacte visual o emocional. La càmera lenta s'obté rodant una escena amb un nombre d'imatges per segon superior a la velocitat de projecció. En passar el registre amb un nombre d'imatges per segon normal, l'escena, més llarga, fa l'efecte de desenvolupar-se lentament.